Què fàcil i què difícil és escriure sobre el temps compartit amb tú, Montse.
Potser no han sigut tants moments com hagués volgut (ja que la vida ens va anar separant), però sí que van ser intensos i feliços.
Vas entrar a la meva vida en un dels moments més difícils de canvi de ciutat, de conèixer gent nova i costums ben diferents. Temps de descobertes i de fer nous amics. I aquí vas estar tú des del principi….i ens vam sentir tan a gust!
Recordo el curs al Samontà…..com ens agradava trobar-nos al metro i xerrar de tot una mica! I com ens buscàvem per trobar aquella estoneta per dir el que fos o quedar pel cap de setmana i anar a la muntanya. Què bé ho passàvem!
Quan he recorregut de nou excursions fetes juntes, m’he enrecordat de tú, sí.
Hem tingut petits retrobaments….. el voltant a vegades ens ha impedit estar més temps físicament…però francament, el sentiment ha sobreviscut a tot i estic segura que el dia que ens tornem a veure ens semblarà que ens vam veure ahir. Aquí estarà l’essència de l’amistat?
Jo ja vaig passar la frontera dels 50 aquest desembre …ara et toca a tú. Som afortunades d’arribar-hi i estar envoltades de gent que ens estima…ens ho diguin o no.
Continuem endavant que encara ens queda molt per fer!
Cinquanta petons i abraçades
José A. i Montse Rodoreda